Andreu Mayayo i Artal (Samper de Calanda -Terol-1959). És catedràtic d'Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona i director de SEGLE XX. Revista Catalana d’Història. Les seves línies d'investigació s'han dirigit vers la història local, el món rural, els moviments socials, sindicals i polítics, i la Transició a la democràcia a Espanya. El seu darrer llibre (amb Paola Lo Cascio i Òscar Monterde) és: Pasqual Maragall. L’Europa pròxima (RBA, 2024)

El 20 de novembre de 1975 moria Francisco Franco a l’edat de 82 anys. El franquisme va ser una dictadura militar, de classe i d’inspiració feixista, legitimada en la victòria a la Guerra Civil (1936-1939) que va desfermar una violència sense aturador i una repressió dura i persistent. Mentre que la derrota militar de la II Guerra Mundial va significar la desaparició dels règims feixistes a Europa, la cristal·lització de la Guerra Freda (1947) va afavorir la supervivència del franquisme. Caldria esperar fins a la mort del Caudillo per albirar la possibilitat d’un canvi democràtic. 

Franco va morir matant i la seva llarga agonia es produí en un clima de violència, d’incertesa i de por. També d’esperança i d’il·lusió per a fer realitat tot un seguit de projectes polítics, socials i culturals, que s’havien estat elaborant des de mitjan dècada dels seixanta i que maldaven per fer-se realitat un cop la presència física del dictador fos història. En aquest sentit, cal entendre la conquesta de la democràcia posterior a la dictadura franquista com un procés ampli i plural i on res no estava escrit de bon començament.

Entrada lliure, oberta a tothom.